Les dones, juntament amb els infants, són les que pateixen més risc de ser víctimes de molts tipus de violència quan han de fugir dels seus països per guerres, fam, desastres mediambientals, persecució per motius de raça/ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a determinat grup social, de gènere o orientació sexual, etc. A la seva precària condició de refugiades, hi ha de sumar assetjaments masclistes, que poden arribar a violacions o agressions domèstiques, agreujades per les inhumanes condicions de vida del trajecte de fugida, on sovint hi ha perdut familiars i companys de viatge.
Si aconsegueixen arribar als camps de refugiats, són les que busquen la manera de sortir de les situacions extremadament delicades en què es troben elles i les seves famílies segons el rol de cura que la societat els ha imposat.
El 20 per cent de les families refugiades al Líban estan encapçalades per dones.
És per això que són elles les més actives, les que més interès tenen en aprendre anglès, en aconseguir formularis i sol•licituts, aliments i altres béns necessaris per la supervivència.
La majoria dels camps no tenen cabines WC separades per a dones i infants, la qual cosa, en venir d’una tradició social de separació de sexes, és sentit com molt agressiu. Sovint oblidem els seus costums, per exemple els enviem tampons quan elles usen compreses.
L’atenció ginecològica i obstetrícia és molt deficient o directament nul•la, si bé la majoria dels parts es fan a hospitals.
L’agressivitat del medi és tan gran que no sempre valorem la gravetat dels assetjaments que suporten pel fet de ser dones.
Si a això sumem que denunciar les agressions sexuals és encara tabú a les societats islàmiques, que tendeixen a culpabilitzar la dona, tindrem la mida de la invisibilitat i la manca de protecció amb què es troben davant tot tipus de violència.
Associació Salut i Agroecologia (ASiA) 