Sant Jordi: roses i espines rosas – Esther Vivas

Esther VivasRegalar-rosas-San-Valentin-poco-ecologico

L’amor s’ha convertit en objecte de màrqueting. Sant Jordi n’és el millor exemple. Tot s’hi val per a fer negoci i posar preu al que sentim. Una rosa vermella és la sublim expressió d’aquest amor, convertit en mercaderia. Milions de roses són comercialitzades el dia de Sant Jordi. Però, d’on vénen? Com han estat cultivades? Per qui? La major part arriben de Kenya, Etiòpia, Colòmbia i l’Equador, els majors exportadors cap a la Unió Europea. El seu origen té poc a veure amb la imatge idíl·lica que busquen representar. La precarietat laboral, la mala salut dels seus treballadors, l’impacte en el medi ambient és el que amaguen.

Les dones són la principal força de treball en aquestes “maquiles” del Sud global. Dones que no reben roses, sinó que les produeixen de sol a sol per salaris de misèria i en condicions laborals extremadament precàries. A les plantacions d’Àfrica de l’est i Colòmbia, es calcula que poden arribar a treballar fins a 15 hores al dia per cobrir les exigents demandes dels clients, segons l’informe Amargo florecer de War on Want. A Colòmbia, representen el 65 % de la mà d’obra, la majoria migrants rurals, i a Kenya el 75 %. Els seus salaris són molt baixos. A Kenya, la retribució és d’uns 33 euros al mes, i aquest no dóna per a cobrir necessitats tan bàsiques com l’alimentació, l’habitatge, el transport. Sovint, són obligades a treballar hores extra sense remuneració, i si es neguen perden la feina. La temporalitat és la moneda de canvi.

La presència de sindicats independents és gairebé inexistent. Les condicions laborals precàries dificulten l’organització sindical i aquells que ho intenten acaben sent amenaçats i assetjats per l’empresa. A Colòmbia, segons War on Want, es calcula que menys d’un 5 % dels treballadors forma part d’un sindicat, a Kenya, la xifra oscil·la entorn el 16-17 %, i a Etiòpia és igual a 0. Les empreses de flors, a més, tenen un llarg currículum de persecució sindical i de creació de sindicats patronals.

La salut de la plantilla, i especialment la de les dones, es veu fortament perjudicada per l’ús sistemàtic d’agrotòxics. Al·lèrgies, irritacions de la pell, mals de cap, problemes respiratoris, desmais són algunes de les conseqüències. Tot i que l’Organització Mundial de la Salut adverteix d’un necessari interval de 24 hores entre l’aplicació de pesticides i l’entrada en l’hivernacle, aquestes precaucions no es compleixen. Es calcula, segons War on Want, que els treballadors estan exposats a un total de 127 pesticides diferents, el 20% dels quals prohibits als Estats Units perquè es consideren cancerígens. Així mateix, segons l’Institut Nacional de Salut de Colòmbia, les dones que treballen en aquests cultius pateixen la major part dels avortaments, parts prematurs i malformacions congènites que es donen al país.

Capítol a part mereix l’impacte ambiental. El cultiu de flors necessita de grans quantitats d’aigua, el que genera una forta competència entre el “consum” d’aigua per a les flors i per a les persones o altres terres de conreu. D’aquesta manera, regions com la Sabana de Bogotà a Colòmbia, on es concentra la indústria de la floricultura, pateixen greus problemes de proveïment d’aigua, i aquesta s’ha de portar d’altres regions. El mateix passa en diferents països exportadors de flors. A més, la no alternança de cultius impedeix la regeneració del sòl i l’esgota, i l’ús indiscriminat de pesticides contamina la terra i l’aigua. Tot això sense comptar amb l’impacte d’unes flors que viatgen milers de quilòmetres fins arribar a les nostres llars.

La competència amb l’agricultura és una altra de les conseqüències d’aquesta producció. A Colòmbia, com recull l’informe Les arrels de les flors de la campanya No et mengis el món, en les regions on avui es conreen clavells, roses, crisantems i dàlies, abans es plantava blat, ordi, blat de moro, patata i hortalisses. Actualment, el monocultiu de la flor ocupa extenses latituds a costa de la seguretat alimentària de les persones, l’augment del preu dels productes bàsics i l’expulsió dels camperols de les seves terres.

Unes roses que perpetuen aquí un arquetip d’amor romàntic basat en la supeditació de la dona a l’home. Les flors de Sant Jordi, més enllà del màrqueting, expressen la subordinació d’un sexe a l’altre i imposen un amor normativitzat i heteropatriacal. No només el dolor dels qui són explotats quilòmetres enllà amaguen aquestes roses sinó el dels que cegament, com Cupido, creuen en un ideal impossible generador de dolor, amargor i dependència.

Les roses de Sant Jordi ens prometen amor, però oculten afilades espines.

Advertisements

One thought on “Sant Jordi: roses i espines rosas – Esther Vivas

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s